El Contraatac de l’Estratega: El Naixement d’INSER

A les sales de reunions dels bancs —Condal, Vitalicio, Peninsular— l'aire s'havia tornat irrespirable. El sistema intentava aplicar la seva vella recepta: si no pots vèncer un home amb talent, compra'l. L'oferta per ser el cap d'informàtica del banc no era un reconeixement, era una gàbia d'or per mantenir sota control qui ja sabia massa i treballava massa bé.

El Zoilo i el José María no podien entendre que algú digués "no" a la comoditat de la butaca corporativa. Per a ells, el rebuig va ser una ofensa que no perdonarien: havien decidit despatxar qui els resultava incòmode per la seva integritat. Però el que no havien previst era que la intel·ligència i els clients no pertanyen a les parets d'un banc, sinó a qui fa que les coses passin.

—Val, doncs marxo —va ser la resposta silenciosa i definitiva—. Però no marxo sol.

L'operació de sortida va ser tan precisa com el pagament de les 36 lletres de la Via Júlia. En un moviment mestre, el "know-how" de l'equip —l’Ayala, el Seriol i el Bota— es va mantenir unit. Eren ells els qui sabien com fer anar els engranatges que el banc només posseïa sobre el paper. I amb ells, van marxar els gegants: COPISA, amb la responsabilitat crítica de les nòmines de les centrals nuclears d'Ascó i Vandellòs, i la confiança de Riva y García Finques, per a qui la gestió dels rebuts de lloguer era sagrada.

Mentre el banc es quedava amb els despatxos buits de talent, l'estratègia ja s'havia traslladat a Mataró. Allà, al despatx del Belmonte, naixia INSER. No era només una empresa nova; era un canvi d'era tecnològica. En lloc de dependre de les grans infraestructures bancàries, l’empresa s’aixecava sobre la potència d’un IBM S/32. Una màquina d'avantguarda que no va pagar el banc, sinó la visió compartida amb aliats com el Guzman de la Cavel (Renault Mataró).

Aquest pas del 1971 cap a la fundació d'INSER és la prova vivent que l'èxit no es negocia. Es construeix amb el coratge de marxar quan volen comprar la teva llibertat i amb la capacitat d'oferir un servei tan impecable que els millors clients et segueixen onsevulga que vagis.

Al número 154 de la Via Júlia s'havia guanyat un sostre; a Mataró, amb l'S/32, s'estava guanyant el futur. Aquest és el batec real del Dossier Estratègic d’Honor: la llibertat de ser l’únic amo de la pròpia trajectòria.

---